Diluvi

Veus com regalimen als vidres milers de camins d'aigua. La distorsió del món no és més que una esbandida necessària. A raig et surten les paraules com una deu perpètua. Tan bon punt es pronuncien una remor grisa se les empassa. Algú ha passat les cortines des de fora. També ha apagat els llums dels colors i intenta amb resignació encendre'ls a batzegades. Cada temptativa és fruit d'un rampell, però tot és endebades.




Obres la finestra i et deixes acaronar per un brogit eixordador i embriagar per la sentor molla dels carrers. No trigues gaire a tancar-la, car tot d'esquitxos saluden els teus peus descalços. La remor és de cop més tènue, però una espurna de llum ens avisa que aviat un espetec trencarà la monotonia.
Et sents empès cap enfora i en mig minut la teva roba i la pell es confonen. Els peus desapareixen sota la riuada que engoleix l'asfalt. I et sents alliberat perquè per fi pots plorar sense que ningú se n'adoni. Però cau tanta aigua que tens por que les llàgrimes no reculin espantades.