La setena pluja és sòlida. Les volves rellisquen dels núvols i es deixen bressolar per les ventades que les fan dansar en una harmonia conjunta i caòtica. No segueixen cap coreografia, però van totes alhora, com un ramat cohesionat sense gos d'atura. La llum esbiaixada progressa a rampells, surt d'un llibre de capítols molt curts. Els flocs no gosen acaronar-te el jersei i la jaqueta. S'espanten, i amb raó, de sucumbir en el primer contacte. A la teva esquerra, tot desapareix. Tot desapareix també a la teva dreta. Allò nouvingut i allò que ja hi era. Del món en fa un sol mos. Ni tan sols el mastega.
Capgires un mitjó i te n'adones que és igual de gran que abans. La neu camina amb els mitjons posats, del dret o del revés. Per no fer soroll. Per no trencar-te el son. Per atiar els teus somnis.
Si mires enllà dels teus límits, el fred glaçarà els rastres que seguies i et sabràs perdut, malgrat seguir el camí. Si també extravies els dubtes, t'estavellaràs.
Capgires un mitjó i te n'adones que és igual de gran que abans. La neu camina amb els mitjons posats, del dret o del revés. Per no fer soroll. Per no trencar-te el son. Per atiar els teus somnis.
Si mires enllà dels teus límits, el fred glaçarà els rastres que seguies i et sabràs perdut, malgrat seguir el camí. Si també extravies els dubtes, t'estavellaràs.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada