N'hem après. Generació rere generació. Hem après a inventar-nos sols, malgrat arrossegar aquesta ànima de pluja. Hem après a distingir entre la pluja que et recorre la pell i la que t'inunda les entranyes. La que prové dels núvols del teu ventre és abundant i grisa i sovint t'enterboleix l'esguard que poses sobre els objectes que t'envolten. Nega indistintament records i somnis, que adoben la teva melangia. És una pluja que va de dins cap enfora, que la plores des dels budells, des de la teva misèria.
L'altra empeny en sentit contrari, per sotmetre't. Sense malícia. Et saluda amb el gest i t'acaba deixant la pell fresca i vellutada.
És precisament en absència de la segona quan la primera ens tenalla amb més fúria i ens aconsella no inventar-nos torxes. Però inevitablement ens volem vencedors i encenem focs a cada xamfrà, per fer bullir l'àmfora on romanen les nostres reserves d'aigua. I tanmateix, de què serveix un guèiser al mig del desert?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada