Allà on no calen paraigües

Tot passa a través dels ulls en aquest espai gairebé diàfan de les finestres. No en perceps el tacte, no n'ensumes el perfum, no en tastes els seus sabors amb cap de les teves llengües, ets incapaç de copsar ni un sol instant el seu silenci, la seva veu vellutada de paraules desconegudes que callen.
Saps que en qualsevol moment l'encís que ho manté tot suspès en l'aire, gairebé ingràvid, desapareixerà.
I jo m'ho miro des d'allà on no calen paraigües, allà on no plou mai, on el món no ha après a plorar, en aquell lapse de temps que la gent fa servir per fugir. Ningú no pensa, no es preocupa, no somnia, tampoc no descansa, ni pren decisions, ni regira les butxaques per trobar allò que no hi és.
Els més raonables s'adormen amb els ulls enganxats al vidre de la finestra, amb el tacte desconegut del cotó que imagina el seu esguard, amb el perfum de gessamí que tempten els seus records d'associar a la flonjor d'aquelles pastures d'aigua, on els seus cossos s'aventuren amb passes lentes sobre llits de fenc i tovalloles per estrenar.

També hi ha qui espera trobar-hi castells i mongeteres i gallines que ponen ous d'or, i sols veuen formes impensables, de coixins i edredons on cap ànima reposa, on cap bèstia no s'esmuny en aquell desert oceànic, on la gent no es mor de set, ans de saber-se sols.