Perles

No fa gaire estona que ha deixat de ploure i les aromes, intensificades per l’aigua que els ha donat una forta empenta, atrauen tota la teva atenció, la segresten. T’exposes llavors a la gran pèrdua, si et limites a usar l’olfacte, car a les butxaques no n’hi caben més de flaires. En canvi, si tanques els ulls i passes els dits pel coll despullat del teu entorn, notes com se t’humiteja el tou dels dits que han resseguit l’anatomia elegant de la seva gola i la nuca de tots els arbres. El dolç collaret aporta la distinció tan preuada que mereix tot allò que nosaltres palpem després de la pluja.
Però és tan efímer que sols d’acostar-nos, el cordill es desfà i totes les perles cauen a terra i s’esberlen i fugen en direccions oposades, com un gas liquat. Sense cap adherència, parques de contacte, alliberades d’absorció.

Les ràfegues de vent conviden als besos entre esferes de llum que s’escolen i, si el front et perleja, no és pel propi esforç, sols és un núvol que es passeja pel teu estómac, fruit de la pluja que t’ha esquitxat en un cop d’aire, com una bufetada poruga.