Sempre he dit que la gent s’entesta a inventar-se l’existència d’un sol en la meva ànima de pluja, i jo els ho agraeixo, però sé que l’astre, que ells hi creuen veure, és llur pròpia llum que s’hi reflecteix. La meva pluja espera pacient el moment de brollar com una deu que es descobreix i que s’agrada.
Com sé que no sóc jo qui s’equivoca? Que no tenen raó els qui s’inventen aquest sol que fendeix els núvols com una daga des dels meus budells? Perquè tantost els veig marxar, la llum s’allunya. Ja no en sento l’olor, ja no la palpo. No viu l’espurna en mi, sols us la robo. Tot i que ho faig inconscientment, com un préstec involuntari. Algú s’inventa un sol i jo l’hi agraeixo, i en noto l’escalf mentre m’ho explica amb els llavis closos. El secret de la màgia és en el tremolor de les espelmes.
Si també vens tu a inventar-te’n un, m’atorgaràs la tenacitat per perpetuar l’encanteri. Una animeta com una espurna de llum, com un bri d’esperança.
Com sé que no sóc jo qui s’equivoca? Que no tenen raó els qui s’inventen aquest sol que fendeix els núvols com una daga des dels meus budells? Perquè tantost els veig marxar, la llum s’allunya. Ja no en sento l’olor, ja no la palpo. No viu l’espurna en mi, sols us la robo. Tot i que ho faig inconscientment, com un préstec involuntari. Algú s’inventa un sol i jo l’hi agraeixo, i en noto l’escalf mentre m’ho explica amb els llavis closos. El secret de la màgia és en el tremolor de les espelmes.
Si també vens tu a inventar-te’n un, m’atorgaràs la tenacitat per perpetuar l’encanteri. Una animeta com una espurna de llum, com un bri d’esperança.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada