Acumulació

No hi ha cap eixida. La gravetat fa bé la seva feina, tot i que no n’obté cap benefici. El nivell puja, perquè no hi ha escapatòria. L’aigua s’empassa el món, les imatges, les ànimes, la llum i s’ho enduu a l’oblit de les profunditats, com si volgués quedar-s’ho o amagar-ho sota la flassada d’un hivern que no acaba d’arribar. I finalment tot s’esbrava, el món i les seves pertinences, el vent i les fulles, els regalims i l’avenç dels cargols perseverants i coratjosos. El més ínfim detall ens recorda que allò que s’esdevingué s’ha fet aire. A pleret o a batzegades.
La constància que s’ha amuntegat no esperarà el desglaç, esperarà que tot giri molt de pressa, que s’accelerin les ànsies de recórrer el subsòl del món, de caure en altres paranys que t’empresonin i et mantinguin a unes fraccions de mil·límetre del terra.








Ignorant, voldràs usar tot el teu enginy per demostrar que pots derrotar les onades invisibles del temps i de la dualitat indissociable causa-conseqüència. T’emmotllaràs al fons de les galledes i l’instint et perdrà sense que te n’adonis. No pots evitar mullar si estàs fet d’aigua. Si tu t’amagues, el món desapareix.